Un perfil ICC és un retrat del comportament d'una màquina d'impressió amb un paper, tintes, liniatura i generació del negre determinats. Per això, per a poder usar un perfil ICC és indispensable que que les condicions d'impressió siguin estables.
Si un impressor té la màquina en unes condicions de funcionament fixes i és qui crea les separacions per a aquestes condicions d'impressió (és a dir, té control sobre la preimpressió i les separacions), té sentit crear o triar perfils de color per a cada tipus de paper.
Si un impressor modifica les condicions de funcionament de la impremta cada vegada que ha d'imprimir per a així poder compensar les diferents separacions (és a dir, no té control sobre la preimpressió i les separacions), el concepte de perfil no és aplicable.
Per això, el requisit indispensable per a l'ús de perfils de color en la impressió és que les condicions d'impressió s'ajustin a unes condicions estables dintre d'un marge de tolerància fixat.
> En aquesta pàgina, per exemple, trobem diferents perfils icc per descarregar per cada tipus de paper del fabricant: http://www.brilliantpaper.com/brilliantdigital.html
sábado, 17 de marzo de 2007
6.2. Creació de perfils
Ja sabem que els perfils són, senzillament, taules d'equivalències dels valors que tenen els colors en la manera de treball de qualsevol dispositiu —sigui RGB o CMYK— i els valors d'aquests mateixos colors en l'estàndard LAB. Com és impossible, o poc pràctic, crear una taula amb tots els valors possibles, s'utilitza un patró format per una sèrie de colors que cobrixen tota la gamma visible.
Pel que hem vist, cada perfil està vinculat a un dispositiu concret. Per a algunes màquines no n'hi ha prou amb això i hauríem de crear i utilitzar un perfil distint si treballem sota condicions distintes. Aquest és el cas de les impressores, que presenten resultats molt distints en funció del paper utilitzat.
Per a segons quins treballs, en els quals la reproducció exacta del color és molt important, hauríem de crear perfils per a la nostra càmera en funció de l'objectiu utilitzat o de la font de llum. Això seria necessari per a publicitar determinats productes, però per a la fotografia de la naturalesa seria filar encara més prim d'una forma innecessària. Els perfils que el fabricant proporciona són suficients.
Però hi ha altre tipus de perfils no vinculats a cap dispositiu. Han estat creats per desenvolupadors de programes o per organismes internacionals per a assegurar la coherència del color de les imatges digitals, amb independència del dispositiu en el qual van a ser reproduïdes. Aquests perfils reben el nom d'espais de color o espais de treball.
Els més coneguts són:
* Adobe RGB (aRGB, 1998): Desenvolupat per Adobe, el productor de PhotoShop. És un espai de treball RGB, bastant ampli (pot reproduir una gamma cromàtica considerable). S'ha imposat com estàndard per al tractament d'imatges en RGB per a usos molt diversos.
* Standard RGB (sRGB): Desenvolupat en col·laboració per Hewlett-Packard i Microsoft. És un espai de treball en manera RGB pensat per a imatges que solament van a ser presentades en monitors CRT. Funciona bé quan no hi ha una bona gestió del color (per exemple en Internet), però és més reduït que els perfils de càmeres, impressores i monitors, pel que no és aconsellable si es volen conservar els colors que aquests dispositius poden captar o reproduir.
* ECIRGB: Desenvolupat per la European Color Initiative. És un espai de treball en manera RGB que intenta convertir-se en estàndard dintre de la Unió Europea. S'ha desenvolupat tenint en compte que ha de ser major que qualsevol perfil d'impressió, de monitor o d'impressora i assegura grises neutres.
* Euroscale: Desenvolupat per Adobe. És un espai de treball CMYK molt utilitzat a Europa per a preimpressió. Hi ha diverses versions per a diferents tipus de paper, brillant (coated) o mat (uncoated).
* FOGRA CMYK: Desenvolupat per Forschungsgesellschaft Druck e.V. (Graphic Technology Research Association). És un espai de treball en manera CMYK que està guanyant posicions ràpidament per a convertir-se en l'espai de treball estàndard per a impressió offset.
* ECI offset: Desenvolupat per la European Color Initiative. És un conjunt de quatre perfils CMYK per a diferents tipus de paper. Com el seu ECIRGB, intenta convertir-se en l'estàndard d'impressió en la Unió Europea.
El procés per a crear perfils, també anomenat calibrar un dispositiu, és molt simple. Es necessita una carta amb aquest patró i un espectro-fotòmetre. Aquest últim és un dispositiu dotat d'un sistema d'il·luminació, un petit objectiu i un sensor. Serveix per a analitzar les diferents longituds d'ona que formen un color determinat i situar-lo d'aquest manera en un punt concret de l'espectre visible.
Aquest procés serà diferent segons el tipus de dispositiu que desitgem calibrar: els quals capten imatges (càmeres i escàners) o els quals presenten imatges (monitors, impressores, projectors, etc.). Per als primers necessitarem captar una imatge del patró i un programa que analitzi els valors dels colors fotografiats o escanejats, els compari amb els quals hauria de tenir i creu la taula d'equivalències.
Per a calibrar els segons necessitem un programa que presenti o imprimeixi el patró, un espectro-fotòmetre que analitzi els colors visualitzats i altre programa que reculli el resultat d'aquesta anàlisi i generi la taula d'equivalències.
D'una manera o altre, el que obtenim és un perfil, que es guardarà en el nostre ordinador com un arxiu més. Aquest serà utilitzat pels programes de gestió d'imatges per a interpretar i presentar els colors d'una forma coherent, a més d'emprar-lo el sistema operatiu per a controlar els dispositius connectats a la unitat central. Aquests fitxers reben el nom genèric de perfils ICC, sigles que signifiquen International Color Consortium, nom de l'organització que promou l'ús d'estàndards en la gestió del color.
Pel que hem vist, cada perfil està vinculat a un dispositiu concret. Per a algunes màquines no n'hi ha prou amb això i hauríem de crear i utilitzar un perfil distint si treballem sota condicions distintes. Aquest és el cas de les impressores, que presenten resultats molt distints en funció del paper utilitzat.
Per a segons quins treballs, en els quals la reproducció exacta del color és molt important, hauríem de crear perfils per a la nostra càmera en funció de l'objectiu utilitzat o de la font de llum. Això seria necessari per a publicitar determinats productes, però per a la fotografia de la naturalesa seria filar encara més prim d'una forma innecessària. Els perfils que el fabricant proporciona són suficients.
Però hi ha altre tipus de perfils no vinculats a cap dispositiu. Han estat creats per desenvolupadors de programes o per organismes internacionals per a assegurar la coherència del color de les imatges digitals, amb independència del dispositiu en el qual van a ser reproduïdes. Aquests perfils reben el nom d'espais de color o espais de treball.
Els més coneguts són:
* Adobe RGB (aRGB, 1998): Desenvolupat per Adobe, el productor de PhotoShop. És un espai de treball RGB, bastant ampli (pot reproduir una gamma cromàtica considerable). S'ha imposat com estàndard per al tractament d'imatges en RGB per a usos molt diversos.
* Standard RGB (sRGB): Desenvolupat en col·laboració per Hewlett-Packard i Microsoft. És un espai de treball en manera RGB pensat per a imatges que solament van a ser presentades en monitors CRT. Funciona bé quan no hi ha una bona gestió del color (per exemple en Internet), però és més reduït que els perfils de càmeres, impressores i monitors, pel que no és aconsellable si es volen conservar els colors que aquests dispositius poden captar o reproduir.
* ECIRGB: Desenvolupat per la European Color Initiative. És un espai de treball en manera RGB que intenta convertir-se en estàndard dintre de la Unió Europea. S'ha desenvolupat tenint en compte que ha de ser major que qualsevol perfil d'impressió, de monitor o d'impressora i assegura grises neutres.
* Euroscale: Desenvolupat per Adobe. És un espai de treball CMYK molt utilitzat a Europa per a preimpressió. Hi ha diverses versions per a diferents tipus de paper, brillant (coated) o mat (uncoated).
* FOGRA CMYK: Desenvolupat per Forschungsgesellschaft Druck e.V. (Graphic Technology Research Association). És un espai de treball en manera CMYK que està guanyant posicions ràpidament per a convertir-se en l'espai de treball estàndard per a impressió offset.
* ECI offset: Desenvolupat per la European Color Initiative. És un conjunt de quatre perfils CMYK per a diferents tipus de paper. Com el seu ECIRGB, intenta convertir-se en l'estàndard d'impressió en la Unió Europea.
6.3. Conversió d'espais
A més d'escollir els espais de treball per a cada mode de color, hem d'indicar a PhotoShop que vam desitjar que ens avisi dels canvis que es vagin a produir de canvi de perfil i que ens deixi escollir si desitgem el canvi i en quin sentit. Per a això marcarem les caselles "Preguntar a l'obrir" i "Preguntar a l'enganxar" en l'apartat de "Diferència de perfils" i "Preguntar a l'obrir" en el de "Falten perfils". Si obrim totes les opcions (botó Més opcions) veurem que també podem escollir el tipus de conversió. El quadre de diàleg és com el següent: 
Hi ha quatre tipus distints de conversió: El *perceptual, el de saturació, l'absolut *colorimétrico i el relatiu *colorimétrico. Els gràfics següents il•lustren els canvis que es produïxen en els colors al passar d'un espai a un altre si les amplituds dels dos són distintes. Aquesta és una representació esquemàtica de com funciona el tipus de conversió colorimètric reajustant els colors: 
Aquesta és una representació esquemàtica de com funciona el tipus de conversió perceptual al reajustar els colors: 
Aquesta és una representació esquemàtica de com funciona el tipus de conversió de saturació reajustant els colors:
En el cas de fotografies de la naturalesa diversos autors recomanen el sistema perceptual però la majoria es decanten pel relatiu colorimètric. Ambdós desplacen tots els colors per a mantenir la distància relativa entre els diferents tons que formen una escena. Encara que els colors resultants no són reals, l'aspecte general de les fotografies és més realista. Resumint, si obrim una imatge amb un perfil incrustat distint al de l'espai de treball o una imatge sense cap perfil incrustat, PhotoShop obrirà el següent quadre de diàleg:
Si seguim el consell dels experts hauríem de convertir l'arxiu a l'espai de treball estàndard. Per què? Perquè els perfils associats a càmeres o escàners estan limitats per les característiques físiques dels dispositius mentre que els espais de treball no tenen aquestes limitacions i, per tant, poden ser més amplis i gestionar més colors.
Per tant, durant el procés d'edició de les fotografies, és convenient treballar en un espai el més ample possible, encara que el resultat final es vegi després limitat a un espai encara més estret. Una fotografia editada en un espai ampli sempre tindrà més aplicacions que una editada en un espai reduït. Així doncs, li demanarem a PhotoShop que converteixi la imatge a l'espai de treball.
Ara, en la nostra imatge s'ha substituït el perfil original per l'espai de treball que, a més de ser més ampli, és un estàndard que entenen tots els programes d'edició d'imatges. A partir d'aquest punt, no hauríem de tenir problemes per a compartir les nostres imatges amb qualsevol persona que realitzi una gestió del color adequada.
Hi ha quatre tipus distints de conversió: El *perceptual, el de saturació, l'absolut *colorimétrico i el relatiu *colorimétrico. Els gràfics següents il•lustren els canvis que es produïxen en els colors al passar d'un espai a un altre si les amplituds dels dos són distintes. Aquesta és una representació esquemàtica de com funciona el tipus de conversió colorimètric reajustant els colors: Aquesta és una representació esquemàtica de com funciona el tipus de conversió perceptual al reajustar els colors: Aquesta és una representació esquemàtica de com funciona el tipus de conversió de saturació reajustant els colors:En el cas de fotografies de la naturalesa diversos autors recomanen el sistema perceptual però la majoria es decanten pel relatiu colorimètric. Ambdós desplacen tots els colors per a mantenir la distància relativa entre els diferents tons que formen una escena. Encara que els colors resultants no són reals, l'aspecte general de les fotografies és més realista. Resumint, si obrim una imatge amb un perfil incrustat distint al de l'espai de treball o una imatge sense cap perfil incrustat, PhotoShop obrirà el següent quadre de diàleg:
Si seguim el consell dels experts hauríem de convertir l'arxiu a l'espai de treball estàndard. Per què? Perquè els perfils associats a càmeres o escàners estan limitats per les característiques físiques dels dispositius mentre que els espais de treball no tenen aquestes limitacions i, per tant, poden ser més amplis i gestionar més colors.Per tant, durant el procés d'edició de les fotografies, és convenient treballar en un espai el més ample possible, encara que el resultat final es vegi després limitat a un espai encara més estret. Una fotografia editada en un espai ampli sempre tindrà més aplicacions que una editada en un espai reduït. Així doncs, li demanarem a PhotoShop que converteixi la imatge a l'espai de treball.
Ara, en la nostra imatge s'ha substituït el perfil original per l'espai de treball que, a més de ser més ampli, és un estàndard que entenen tots els programes d'edició d'imatges. A partir d'aquest punt, no hauríem de tenir problemes per a compartir les nostres imatges amb qualsevol persona que realitzi una gestió del color adequada.
6.4. Cal·libració de hardware
CALIBRACIÓ DE MONITORS
Formes de fer-ho:
* A ull (qualitativament)
Algunes persones obren algun fitxer d'imatge i intenten després "veure'l millor" ajustant els controls del monitor. A això li criden "calibrar". També hi ha qui diu que "ha calibrat" a ull la seva pantalla perquè se sembli al que imprimeix… En ambdós casos, això no és calibrar. El primer intenta ser-lo, però és tan inexacte que no és possible tenir-lo per calibratge (encara que si no disposes d'altra cosa, reconec que "un poc" és millor que "gens"). El de forçar el comportament del monitor, directament: No és "calibrar".
* Ajustar a ull amb un programa de calibratge
Aquesta és l'opció més usual entre els quals s'acosten per primera vegada a la gestió del color (*colour *management). És la qual ve en els programes d'Atovó amb la utilitat cridada Adobi *Gamma. És millor que l'opció anterior i els resultats poden satisfer al que comença en el món del tractament d'imatge i, si no volem gastar-nos gens, Adobi *Gamma o les seves alternatives són millor que gens. Però són un mètode molt inexacte i dau als errors.
* Usar un calibrador (quantitativament)
Aquí s'usa un sensor especialitzat (colorímetre o espectro-fotòmetre) que inclou suport del software. És amb diferència la millor opció. La fiabilitat que oferix un aparell com el Eye-One de Gretag Macbeth (o les solucions equivalents d'altres fabricants) és molt major que la qual ens oferix el simple fet de calibrat a ull.
No obstant això, cal tenir clar que el calibrador només aconsegueix treure les virtuts d'un monitor fins a on les té. Dit d'una altra manera: Un monitor mediocre segueix sent mediocre.
El més important és que sense calibratge, un monitor bo (o mediocre) es pot comportar com un dolent (i sol fer-lo). En aquest sentit, els diners extres invertit en un calibrador pot garantir que s'amortitzi el preu de la pantalla. Per això la seva compra és més recomanable quant millor sigui el monitor (hauríem de considerar-lo part del preu total del monitor).
Per cert, quan es calibra un monitor s'està calibrant un sistema format pel monitor i la targeta gràfica a una determinada resolució i profunditat de color. Si es canvia en alguna cosa qualsevol d'aquests components, s'hauria de recalibrar.
LINEARITZACIÓ D'ESCÀNERS I IMPRESSORES
Al mètode de calibrar els escàners i les impresores, se'l diu linearització. Mitjançant unes cartes de color impreses sobre paper per un fabricant dedicat a la calibració d'aparells, s'obtenen els colors que volem que es repressentin correctament i amb l'ajuda de l'espectro-fotòmetre, comprovarem els colors que obtenim i es crearà un perfil icc que indicarà els colors que l'escàner o impressora pot representar.
Formes de fer-ho:
* A ull (qualitativament)
Algunes persones obren algun fitxer d'imatge i intenten després "veure'l millor" ajustant els controls del monitor. A això li criden "calibrar". També hi ha qui diu que "ha calibrat" a ull la seva pantalla perquè se sembli al que imprimeix… En ambdós casos, això no és calibrar. El primer intenta ser-lo, però és tan inexacte que no és possible tenir-lo per calibratge (encara que si no disposes d'altra cosa, reconec que "un poc" és millor que "gens"). El de forçar el comportament del monitor, directament: No és "calibrar".
* Ajustar a ull amb un programa de calibratge
Aquesta és l'opció més usual entre els quals s'acosten per primera vegada a la gestió del color (*colour *management). És la qual ve en els programes d'Atovó amb la utilitat cridada Adobi *Gamma. És millor que l'opció anterior i els resultats poden satisfer al que comença en el món del tractament d'imatge i, si no volem gastar-nos gens, Adobi *Gamma o les seves alternatives són millor que gens. Però són un mètode molt inexacte i dau als errors.
* Usar un calibrador (quantitativament)
Aquí s'usa un sensor especialitzat (colorímetre o espectro-fotòmetre) que inclou suport del software. És amb diferència la millor opció. La fiabilitat que oferix un aparell com el Eye-One de Gretag Macbeth (o les solucions equivalents d'altres fabricants) és molt major que la qual ens oferix el simple fet de calibrat a ull.
No obstant això, cal tenir clar que el calibrador només aconsegueix treure les virtuts d'un monitor fins a on les té. Dit d'una altra manera: Un monitor mediocre segueix sent mediocre.
El més important és que sense calibratge, un monitor bo (o mediocre) es pot comportar com un dolent (i sol fer-lo). En aquest sentit, els diners extres invertit en un calibrador pot garantir que s'amortitzi el preu de la pantalla. Per això la seva compra és més recomanable quant millor sigui el monitor (hauríem de considerar-lo part del preu total del monitor).
Per cert, quan es calibra un monitor s'està calibrant un sistema format pel monitor i la targeta gràfica a una determinada resolució i profunditat de color. Si es canvia en alguna cosa qualsevol d'aquests components, s'hauria de recalibrar.
LINEARITZACIÓ D'ESCÀNERS I IMPRESSORES
Al mètode de calibrar els escàners i les impresores, se'l diu linearització. Mitjançant unes cartes de color impreses sobre paper per un fabricant dedicat a la calibració d'aparells, s'obtenen els colors que volem que es repressentin correctament i amb l'ajuda de l'espectro-fotòmetre, comprovarem els colors que obtenim i es crearà un perfil icc que indicarà els colors que l'escàner o impressora pot representar.
6.5. Espais de la CIE
La CIE (Commission Internationale d'Eclairage, Comissió Internacional de la Il·luminació), és una organització dedicada a la creació d’estàndards per a tots els aspectes de la llum, basa els valors perquè arreu es pugui mesurar.
En 1931, CIE va desenvolupar un sistema per a especificar els estímuls cromàtics basant-se en valors triestímuls de tres primaris imaginaris. La base d'aquest sistema va ser l'anomenat "observador estandar CIE 1931".Amb el sistema CIE 1931 es van introduir mètodes per a caracteritzar les fonts de llum (o il·luminants), les superfícies i el funcionament del sistema visual humà, el comportament del qual es va mesurar mitjançant funcions de correspondència de color (conegut també com "observador estàndard").
Els valors triestímuls són les quantitats de tres primaris que especifiquen un estímul de color. Els valors triestímuls de CIE 1931 s'anomenen X, Y i Z.
És impossible triar tres primaris reals amb els quals es pugui, mitjançant barreges additives, aconseguir tots els colors possibles.
Aquesta és la raó per la qual en un sistema de reproducció del color additiu real només es pot mostrar un gamut (és a dir: La gamma de colors reproduïbles) limitat.
En 1931, quan es va especificar el sistema CIE, es va decidir l'ús de tres colors primaris imaginaris (els valors triestímuls X, Y i Z) de manera que sempre fossin possibles tots els estímuls cromàtics del món real.
El concepte de primaris imaginaris és complex, però no és estrictament necessari comprendre'l per a entendre o usar les especificacions de colors. De fet, CIE podia haver usat tres primaris reals com les llums vermella, verda i blava, de manera que els valors triestímuls haurien estat representats per R, G i B.
Va haver diverses raons per a l'adopció de primaris imaginaris. La primera va anar que els primaris es van triar de manera que X, Y i Z fossin sempre valors positius per a tots els estímuls reals possibles . Encara que en l'actualitat això pugui semblar poc important, l'eliminació de valors triestímuls negatius era una precaució bastant enginyosa en els dies previs a l'ús d'ordinadors.
La segona raó va anar que els primaris es van triar de manera que el valor triestímul Y fos directament proporcional a la luminància de la barreja additiva.
La tercera va ser que els primaris X=Y=Z es van triar de manera que hagués una correspondència amb l'estímul equienergètic.
CIE L* C* ab H* ab
CIE Lab
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
